PROTESTA A CASTELLÓ PER DENUNCIAR LA SITUACIÓ CRÍTICA DEL SECTOR AGRARI

Els sindicats agraris majoritaris al nostre país, la Unió de Llauradors i Ramaders i l'Associació Valenciana d'Agricultors, van convocar ahir una concentració de protesta a les portes de l'empresa Lidl, a Castelló de la Plana. En l'acte, els sindicats van denunciar que aquesta cadena de supermercats, com a reclam per atraure clients, ven les clementines més barates del que realment costen, la qual cosa fixa el preu a la baixa i repercuteix en l'economia de l'agricultor. Així mateix, els sindicats del camp van demanar solucions a l'administració central i autonòmica per a salvar la campanya i perquè no s'aguditze la crisi, sembla que endèmica, del sector. Tot i que la resolució del problema agrari requereix un pla de viabilitat, unes polítiques agràries eficients i una forta inversió econòmica a llarg plaç, els sindicats exigeixen, com a mínim, que l'administració autonòmica i estatal es facen càrrec de part dels exedents de la producció de la campanya actual per tal que la crisi no s'aguditze més. Podeu ampliar els detalls de la notícia, apareguda en l'edició valenciana del diari EL PAÍS fent clic ací.

EL 2007, ATUREM LA DESTRUCCIÓ DEL TERRITORI

Imatge obtinguda de la web Salvem l'horta de Benimaclet

BON ANY 2007

Desitge que aquest any 2007 que just comença vinga carregat de felicitat per a tots els lectors d'aquest bloc. Esperem poder continuar gaudint durant el 2007 de la naturalesa que ens envolta i de la bellesa del paisatge costaner o muntanyenc del nostre país. Que els espais naturals ara amenaçats continuen pintant el territori de TOTS ELS COLORS DEL VERD.

Si preteneu augmentar el vostre coneixement de la situació per què travessa el camp valencià, podeu llegir l'excel·lent article de Josep Navarro titulat Que nos dejen trabajar i publicat per Levante-EMV el dia 27 de desembre de 2006.

LA TARONJA NO TÉ PREU

Un any més (i en van...) la taronja no té preu. Els sindicats majoritaris als camps valencians, la Unió de Llauradors i Ramaders i l'Associació Valenciana d'Agricultors, anunciaven fa uns dies que la major part de la taronja del nostre país es quedarà enguany a l’arbre, perquè el preu del producte no només no cobreix les despeses de producció sinó que ni tan sols és suficient per pagar-ne la recollida. Els sindicats han denunciat, a més, les comissions abusives dels intermediaris, que fan que el producte s’encarisca fin a un 400%, i han organitzat actes de protesta i mobilitzacions.La veritat és que no tinc gaire confiança en l’efectivitat d’aquests actes de protesta, dit siga de passada, perquè els llauradors, al nostre país, configuren un col·lectiu poc organitzat, poc cohesionat i amb poca capacitat de mobilització i de pressió social. I que conste que ho dic amb tot el pesar del món. Això explica (encara que no ho justifica) l’escàs ressò mediàtic de les reivindicacions agrícoles (malgrat la gravetat extrema que travessa el món agrari) i el nul ressò polític que susciten les seues exigències. Quina és la radiografia que de la situació del camperolat fa la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació? Quines mesures pretén aplicar per a dignificar els llauradors i reactivar un sector econònic fina ara desprotegit i oblidat? L’única resposta oficial l’ha donada el president Camps: ha instat els valencians a consumir suc de taronja, com ell mateix confessa fer. Certament, celebre que el president prenga suc de taronja, gust que, d’altra banda, compartisc. Però considere que els problemes quasi crònics del sector agrari valencià mereixen una atenció i una resposta més reflexiva i convincent que aqueixa butade mediàtica, simplista i populista. La crítica situació econòmica dels llauradors sembla que no preocupa les nostres autoritats; només serveixen per a ser instrumentalitzats en el terreny de les exigències hídriques i en l’enfrontament polític de trinxera. Els llauradors no encaixen en el puzze d’aquest país que es vol turístic.La crisi del sector agrícola té unes arrels profundes, tristíssimes. I sembla que hi ha una conjunció de forces (d’interessos!) que la fan inevitable i irreversible. Enguany (un any més, i en van...) s’accentua la progressiva degradació del camp valencià seguint un guió fatídic que s’imposa en tres passos: 1) manca de fixació de preus mínims que fan que els preus baixos dels productes agraris que imposa el mercat convertisquen en inviable l’activitat agrícola; 2) degradació progressiva (tant econòmica com moral) del gremi de conreadors de la terra (amb la consegüent fugida dels més joves) i dels terrenys (abandonament del conreu i deixadesa) i 3) oferta de compra dels terrenys temptadora i irrenunciable (atesa la situació econòmicament dramàtica dels llauradors) i facilitats legals de l’administració local, necessitada d’ingressos.Enguany (un any més i en van...) la taronja no té preu i avança la degradació del món agrari. Qui pot aturar aquesta espiral d’oblit i destrucció?

Imatge cedida per Daniel Devís Turlón

EL MUR DE LES LAMENTACIONS

En període de presentació d’al·legacions es troba ja el projecte de tren d’alta velocitat (AVE) que travessarà l'horta de València, un dels espais verds més interessants d’Europa i més amenaçat. Aquest cuc metàl·lic enorme amenaça de menjar-se milers de milions de metres quadrats d’horta viva i verda i perquè ningú no l’ignore, s’elevarà en alguns trams fins a una alçada de deu metres, tot constituint un mur gegant que aïllarà la mar dels pobles costaners.
Primer fou una línia de ferrocarril per a unir València amb Castelló, després una autopista, a continuació fou la dessecació de la taca humida costanera que era la marjal (a excepció de Vistabella i Rafalell) per a construir polígons industrials, i ara és la barrera de l’AVE, d’un gran impacte ambiental, econòmic i social. I tenim un gran futur reservat: traslladar els polígons territori endins (per tant, requalificar per a ús industrial més terreny d’horta) i reservar la primera línia de platja per a la construcció de vivendes. És el que es coneix com a «ruta azul», encara que té més de grisa que de blava. Les primeres passes d’aquest projecte ja s’han produït a Alboraia, on els supermercats situats a primera línia de platja es van a desplaçar horta endins per construir, al seu lloc, milers de vivendes luxoses.
Però ara l’amenaça és aquest mur de deu metres que es diu AVE. Ja no és moment de discutir si aquesta infraestructura és necessària o no. On hauríem d’insistir és en l’exigència de reduir l’impacte ambiental. Cal que destruïm tanta horta? No pot discórrer per cap altre traçat que no tinga un alt valor paisatgístic? Els ajuntaments de l’Horta Nord, de tots els colors polítics, s’han unit per a fer al·legacions que en reduïsquen la incidència (sobretot en la rodalia dels nuclis urbans) i els llauradors estan en contra, majoritàriament perquè una terra que veien urbanitzable se’ls serà expropiada. Evitem entre tots que l’AVE acabe per ser el nostre mur de les lamentacions!