BON ANY 2007

Desitge que aquest any 2007 que just comença vinga carregat de felicitat per a tots els lectors d'aquest bloc. Esperem poder continuar gaudint durant el 2007 de la naturalesa que ens envolta i de la bellesa del paisatge costaner o muntanyenc del nostre país. Que els espais naturals ara amenaçats continuen pintant el territori de TOTS ELS COLORS DEL VERD.

Si preteneu augmentar el vostre coneixement de la situació per què travessa el camp valencià, podeu llegir l'excel·lent article de Josep Navarro titulat Que nos dejen trabajar i publicat per Levante-EMV el dia 27 de desembre de 2006.

LA TARONJA NO TÉ PREU

Un any més (i en van...) la taronja no té preu. Els sindicats majoritaris als camps valencians, la Unió de Llauradors i Ramaders i l'Associació Valenciana d'Agricultors, anunciaven fa uns dies que la major part de la taronja del nostre país es quedarà enguany a l’arbre, perquè el preu del producte no només no cobreix les despeses de producció sinó que ni tan sols és suficient per pagar-ne la recollida. Els sindicats han denunciat, a més, les comissions abusives dels intermediaris, que fan que el producte s’encarisca fin a un 400%, i han organitzat actes de protesta i mobilitzacions.La veritat és que no tinc gaire confiança en l’efectivitat d’aquests actes de protesta, dit siga de passada, perquè els llauradors, al nostre país, configuren un col·lectiu poc organitzat, poc cohesionat i amb poca capacitat de mobilització i de pressió social. I que conste que ho dic amb tot el pesar del món. Això explica (encara que no ho justifica) l’escàs ressò mediàtic de les reivindicacions agrícoles (malgrat la gravetat extrema que travessa el món agrari) i el nul ressò polític que susciten les seues exigències. Quina és la radiografia que de la situació del camperolat fa la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació? Quines mesures pretén aplicar per a dignificar els llauradors i reactivar un sector econònic fina ara desprotegit i oblidat? L’única resposta oficial l’ha donada el president Camps: ha instat els valencians a consumir suc de taronja, com ell mateix confessa fer. Certament, celebre que el president prenga suc de taronja, gust que, d’altra banda, compartisc. Però considere que els problemes quasi crònics del sector agrari valencià mereixen una atenció i una resposta més reflexiva i convincent que aqueixa butade mediàtica, simplista i populista. La crítica situació econòmica dels llauradors sembla que no preocupa les nostres autoritats; només serveixen per a ser instrumentalitzats en el terreny de les exigències hídriques i en l’enfrontament polític de trinxera. Els llauradors no encaixen en el puzze d’aquest país que es vol turístic.La crisi del sector agrícola té unes arrels profundes, tristíssimes. I sembla que hi ha una conjunció de forces (d’interessos!) que la fan inevitable i irreversible. Enguany (un any més, i en van...) s’accentua la progressiva degradació del camp valencià seguint un guió fatídic que s’imposa en tres passos: 1) manca de fixació de preus mínims que fan que els preus baixos dels productes agraris que imposa el mercat convertisquen en inviable l’activitat agrícola; 2) degradació progressiva (tant econòmica com moral) del gremi de conreadors de la terra (amb la consegüent fugida dels més joves) i dels terrenys (abandonament del conreu i deixadesa) i 3) oferta de compra dels terrenys temptadora i irrenunciable (atesa la situació econòmicament dramàtica dels llauradors) i facilitats legals de l’administració local, necessitada d’ingressos.Enguany (un any més i en van...) la taronja no té preu i avança la degradació del món agrari. Qui pot aturar aquesta espiral d’oblit i destrucció?

Imatge cedida per Daniel Devís Turlón

EL MUR DE LES LAMENTACIONS

En període de presentació d’al·legacions es troba ja el projecte de tren d’alta velocitat (AVE) que travessarà l'horta de València, un dels espais verds més interessants d’Europa i més amenaçat. Aquest cuc metàl·lic enorme amenaça de menjar-se milers de milions de metres quadrats d’horta viva i verda i perquè ningú no l’ignore, s’elevarà en alguns trams fins a una alçada de deu metres, tot constituint un mur gegant que aïllarà la mar dels pobles costaners.
Primer fou una línia de ferrocarril per a unir València amb Castelló, després una autopista, a continuació fou la dessecació de la taca humida costanera que era la marjal (a excepció de Vistabella i Rafalell) per a construir polígons industrials, i ara és la barrera de l’AVE, d’un gran impacte ambiental, econòmic i social. I tenim un gran futur reservat: traslladar els polígons territori endins (per tant, requalificar per a ús industrial més terreny d’horta) i reservar la primera línia de platja per a la construcció de vivendes. És el que es coneix com a «ruta azul», encara que té més de grisa que de blava. Les primeres passes d’aquest projecte ja s’han produït a Alboraia, on els supermercats situats a primera línia de platja es van a desplaçar horta endins per construir, al seu lloc, milers de vivendes luxoses.
Però ara l’amenaça és aquest mur de deu metres que es diu AVE. Ja no és moment de discutir si aquesta infraestructura és necessària o no. On hauríem d’insistir és en l’exigència de reduir l’impacte ambiental. Cal que destruïm tanta horta? No pot discórrer per cap altre traçat que no tinga un alt valor paisatgístic? Els ajuntaments de l’Horta Nord, de tots els colors polítics, s’han unit per a fer al·legacions que en reduïsquen la incidència (sobretot en la rodalia dels nuclis urbans) i els llauradors estan en contra, majoritàriament perquè una terra que veien urbanitzable se’ls serà expropiada. Evitem entre tots que l’AVE acabe per ser el nostre mur de les lamentacions!

PONS DIXIT

El conseller de Territori i Habitatge, encarregat de vetllar per l’ordenament del territori i per la protecció del patrimoni natural nostrat, ens proporciona dia sí dia també, a falta de solucions per als nombrosos problemes que afecten la seua conselleria, frases enginyoses (algunes de dubtable gust ètic i estètic) i declaracions rimbombants. A falta d’actuacions, ofereix titulars que, algunes vegades, descol·loquen, fins i tot, a l’oposició. L’última aportació ha sigut considerar les dessaladores del Programa Agua del Ministeri de Medi Ambient

de «centrals nuclears de la mar». No sabem si tindrà l’esperit afectat, però se m’ocorre que aquest Nadal hauríem de brindar no amb cava (ni català ni valencià), sinó amb aigua, que fa la vista clara.

DE LES MACROURBANITZACIONS A LA MORATÒRIA URBANÍSTICA

És per tots conegut que el nostre país –i tota la costa mediterrània en general– ha experimentat en els darrers anys un augment més que considerable en els índexs de desenvolupament urbanístic. Pocs són els ajuntaments costaners (i no només els costaners) que no han revisat en els darrers anys el Pla General d’Ordenació Urbana, i això, si no han aprovat, directament, un Pla d’Actuació Integrada que multiplica per dos o per tres el nombre d’habitants inicial de la població.No és estrany que la sensació dominant en qui repara en tot aquest afer siga que la necessitat de compra de primera vivenda i l’adquisició d’habitatge com a sistema d’inversió (legal i comprensible, atesos els baixos interessos) han activat sobremanera el sector econòmic de la construcció, que ha viscut un boom que l’ha situat com a motor de l’economia i font de creació de llocs de treball. Això explica que haja comptat amb el beneplàcit de les autoritats, que n’han facilitat l’adquisició de la matèria prima (el territori) per a aquestes activitats. Encara que poden haver moltes més raons que ho expliquen, és clar... El presumpte enriquiment il·lícit de molts polítics i afins n’és una altra ben evident que reapareix diàriament a mesura que emergeix a la llum un mapa de suposada corrupció urbanística que recorre ja tot el país, el coneixement del qual s’accelera significativament a mesura que s’acosten les eleccions.Sembla, doncs, que els darrers anys hem viscut un model de política urbanística caracteritzada per facilitar l’activitat del sector de la construcció sense vetllar escrupolosament pel respecte al territori. En altres paraules: que els constructors han tingut màniga ampla per a nadar entre les escletxes d’una llei excessivament generosa. La cosa, de moment, sembla que es mantindrà, tot tractant d’evitar estridències innecessàries, durant els mesos vinents, immersos com estem ja més en un període preelectoral que en un de plena activitat parlamentària. O, si voleu, d’activitat parlamentària d’enfrontament electoral.La solució, per tant, la tindrem després de les eleccions, una vegada constituït el nou parlament autonòmic. Mentrestant, i per a anar fent boca, el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida del País Valencià han animat la situació política, prou apagada el mes de desembre, amb un pacte electoral, que pot comportar un canvi polític d’ací uns mesos i que s’acompanya d’un document programàtic, titulat Compromís pel País Valencià, en què es comprometen, en cas que governen en un futur la Generalitat Valenciana, a establir una moratòria urbanística. Ignore les possibilitats d’aplicació d’aquesta fórmula, per més atractiva que semble. I una cosa més: estaria d’acord el Partit Socialista del País Valencià (indispensable a l’hora de conformar un possible govern progressista) amb la moratòria?

«HORTA PROTEGIDA», II

Amb la nova llei urbanística hi ha més horta protegida, diuen. Ara, quan un ajuntament amplia el Pla General d’Ordenació Urbana, en efecte, «protegeix» una part mínima d’horta. Però també és cert que la major part de fanecades d’horta passen a requalificar-se com a urbanitzables. Cròniques del poble diuen que l’horta que es protegeix és la que travessen les principals séquies representades al Tribunal de les Aigües, amb la intenció que aquest (encara que folkloritzat) no desaparega... Però això ja són figues d’un altre paner. Siga com siga, no ens enganyem: tenim més horta protegida, és cert, però a costa de destruir-ne més. Què ens importa si l’horta no estava protegida abans, si tampoc no estava amenaçada? No emboliquem la troca...

Imatge cedida per Daniel Devís Turlón

«HORTA PROTEGIDA», I

«Ara hi ha més horta protegida que mai». És cert: abans no calia protegir-la perquè no estava amenaçada.

VACANCES FORÇADES

Després de més d’un mes d’absència forçada per problemes amb la tarjeta gràfica de l’ordinador, reprenem l’activitat del nostre bloc. Esperem que aquesta «parada biològica» haja servit per a generar (i regenerar) algunes idees i aprofundir en la reflexió al voltant de l’espai verd i de l’ordenament territorial i unbanístic del nostre país. Durant aquests dies publicarem algunes de les reflexions suscitades per les notícies del mes de desembre, que no hem pogut publicar fins ara com a conseqüència del problema tècnic esmentat. Llegiu-les i afegiu-hi els vostres comentaris!!!

PER L'HORTA

BENVINGUTS I BENVINGUDES

Des de fa uns anys, arreu de les terres valencianes s'han creat associacions i plataformes ciutadanes amb sensibilitat ecologista per tal de defensar indrets naturals de gran bellesa paisatgística o d'elevat valor mediambiental «amenaçats» bé per la deixadesa política, bé per ser l'espai elegit per al desenvolupament d'un pla d'actuació urbanística o infraestructural.

El naixement i el desenvolupament d'associacions com Per l'horta, Xúquer Viu o Salvem Porxinos -per esmentar només les de major incidència- constitueix un fenomen sociològic sense precedent a casa nostra. Els seus discursos i el seu pla d'acció, incardinats en un projecte concret i nascuts com una resposta davant d'una «agressió» mediambiental específica, han calat profundament en la societat valenciana, fins al punt que, ultrapassant la conscienciació en l'afer particular, han aconseguit posar en qüestionament les polítiques territorials i mediambientals i el model de creixement econòmic vigent.

TOTS ELS COLORS DEL VERD, a redós d'aquestes inquietuds cíviques, pretén ser un espai per a la informació, la reflexió i el debat crític i constructiu al voltant d'un dels temes socials, polítics, econòmics, mediambientals i culturals més importants per als valencians: els models de desenvolupament territorial i econòmic del nostre país. Animeu-vos i participeu-hi, perquè ací caben opinions de tots els colors.