LA TARONJA NO TÉ PREU

Un any més (i en van...) la taronja no té preu. Els sindicats majoritaris als camps valencians, la Unió de Llauradors i Ramaders i l'Associació Valenciana d'Agricultors, anunciaven fa uns dies que la major part de la taronja del nostre país es quedarà enguany a l’arbre, perquè el preu del producte no només no cobreix les despeses de producció sinó que ni tan sols és suficient per pagar-ne la recollida. Els sindicats han denunciat, a més, les comissions abusives dels intermediaris, que fan que el producte s’encarisca fin a un 400%, i han organitzat actes de protesta i mobilitzacions.La veritat és que no tinc gaire confiança en l’efectivitat d’aquests actes de protesta, dit siga de passada, perquè els llauradors, al nostre país, configuren un col·lectiu poc organitzat, poc cohesionat i amb poca capacitat de mobilització i de pressió social. I que conste que ho dic amb tot el pesar del món. Això explica (encara que no ho justifica) l’escàs ressò mediàtic de les reivindicacions agrícoles (malgrat la gravetat extrema que travessa el món agrari) i el nul ressò polític que susciten les seues exigències. Quina és la radiografia que de la situació del camperolat fa la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació? Quines mesures pretén aplicar per a dignificar els llauradors i reactivar un sector econònic fina ara desprotegit i oblidat? L’única resposta oficial l’ha donada el president Camps: ha instat els valencians a consumir suc de taronja, com ell mateix confessa fer. Certament, celebre que el president prenga suc de taronja, gust que, d’altra banda, compartisc. Però considere que els problemes quasi crònics del sector agrari valencià mereixen una atenció i una resposta més reflexiva i convincent que aqueixa butade mediàtica, simplista i populista. La crítica situació econòmica dels llauradors sembla que no preocupa les nostres autoritats; només serveixen per a ser instrumentalitzats en el terreny de les exigències hídriques i en l’enfrontament polític de trinxera. Els llauradors no encaixen en el puzze d’aquest país que es vol turístic.La crisi del sector agrícola té unes arrels profundes, tristíssimes. I sembla que hi ha una conjunció de forces (d’interessos!) que la fan inevitable i irreversible. Enguany (un any més, i en van...) s’accentua la progressiva degradació del camp valencià seguint un guió fatídic que s’imposa en tres passos: 1) manca de fixació de preus mínims que fan que els preus baixos dels productes agraris que imposa el mercat convertisquen en inviable l’activitat agrícola; 2) degradació progressiva (tant econòmica com moral) del gremi de conreadors de la terra (amb la consegüent fugida dels més joves) i dels terrenys (abandonament del conreu i deixadesa) i 3) oferta de compra dels terrenys temptadora i irrenunciable (atesa la situació econòmicament dramàtica dels llauradors) i facilitats legals de l’administració local, necessitada d’ingressos.Enguany (un any més i en van...) la taronja no té preu i avança la degradació del món agrari. Qui pot aturar aquesta espiral d’oblit i destrucció?